Panoramio is closing. Learn how to back up your data.

Torre de Bernat de So - Llívia (Baixa Cerdanya), Girona

La Torre de Bernat de So és un edifici militar defensiu, probablement del segle XV, situat al costat de l'església Nostra Senyora dels Àngels de Llívia. És una torre aïllada situada sota l'església, al punt més alt de la vila. La torre és de planta circular, amb teulat en pendent cobert de pissarra. Té tres nivells, amb entrada al primer i segon nivell. Les obertures tenen llindes i brancals de pedra. L'entrada de la planta baixa, té la llinda i els brancals monolítics de granit. A la llinda hi ha la inscripció: "Carcel Real 1834". Les obertures han experimentat modificacions al llarg del temps
La torre s'insereix en un conjunt de caràcter defensiu més ampli, al voltant de l'església, formant part de la fortalesa-església. Va pertànyer al vescomte d'Evol, qui el 1366 se la va vendre a Ponç dez Catllar (conegut també com a Ponç Descatllar).

La Torre de Bernat de So, va ser construïda el 1584-1585, per retenir el dret de recollita que tenia l'antic Castell de Llívia, abans de ser destruït cap al 1476 pel rei francès Lluís XI.

S'ha utilitzat com a presó, com a casa de la vila i, a més, un temps allotjà la famosa Farmàcia de Llívia. Actualment, és la seu del Patronat del Museu Municipal amb una exposició permanent de diorames sobre la flora de Llívia.
Un tros d'Espanya a França
Si un agafa un mapa d'Espanya normal i corrent i observa detingudament la frontera amb França probablement no veurà res estrany, llevat Andorra. Si ampliem la mida del mapa, potser puguem començar a notar que la ratlla fronterera realitza una finta estrany a la província de Girona. Potser llavors busquem un mapa de Catalunya per esbrinar de què es tracta, i serà en aquest moment quan detectem una silueta amb forma de fesol envoltada de territori francès. És possible que algú es sorprengui, però és cert. Hi ha un tros d'Espanya envoltat completament per França. Es tracta de Llívia, una petita localitat de poc més de 1.500 habitants, l'únic enclavament d'Espanya a l'estranger.
La llegenda diu que Llívia va ser fundada pel mateix Hèrcules, responsable de la creació de la meitat de les ciutats d'Espanya, si fem cas al mite (se li atribueixen, entre altres, les fundacions de Barcelona, Mèrida, Sevilla, Cadis o La Corunya). La veritat és que la zona on s'assenta el poble, la comarca històrica de la Cerdanya, porta poblada cosa de cinc mil·lennis, segle amunt o avall, i que hi ha constància documental que Llívia va ser la capital del Comtat de la Cerdanya almenys des l'any 815 de la nostra era. Però hi ha dues dates que marquen clarament la història local d'aquest bell poble pirinenc, i són el 12 juny 1528 i el 12 de novembre de 1660. La primera data marca la concessió d'uns drets que es revelarien crucials per part de Carles I d'Espanya, la segona, la transformació de la localitat en un enclavament.
Durant diversos segles Llívia, gràcies al seu castell, va ser una de les localitats més poderoses de la Cerdanya. La fortificació va ser destruïda en 1478 per l'exèrcit francès en el marc de la Guerra Civil Catalana després de catorze mesos de setge, i el poble va perdre la seva posició en favor de Puigcerdà, que dista tan sols dos quilòmetres. Cosa de mig segle després, però, el EmperadorCarlos I, en un escrit en el qual confirmava certs privilegis concedits a Llívia pels seus antecessors va esmentar al poble com "Vila i parròquia de Llívia", el que automàticament va elevar la categoria de la localitat per sobre de la de tots els altres pobles circumdants. Un segle i escaig més tard es comprovaria que aquesta simple menció canviaria la història del poble per sempre.
Durant gran part de la primera meitat del segle XVII tot Europa va estar embrancada en la Guerra dels Trenta anys. El conflicte va finalitzar en 1648, però a la meitat de la contesa Espanya i França van començar a lliurar una altra guerra, que va concloure en 1658 amb la derrota espanyola. Un any després es va signar el Tractat dels Pirineus, segons el qual Espanya cedia al rei francès, entre altres coses, diverses comarques frontereres, i 33 municipis de la Cerdanya. Un any més tard, en 1660, la negociació va continuar precisament a Llívia. Allà s'havien dilucidar els 33 pobles ceretans (gentilici de la Cerdanya) que passarien a mans franceses. El representant espanyol, per a sorpresa del seu homòleg francès, va adduir que Llívia no era un poble (village, en francès) sinó una vila, tal com 120 anys abans l'havia nomenat Carles I, pel que no podia entrar en el tracte; després d'algun estira i arronsa, França va acceptar. Així, el petit poble es va convertir en una illa espanyola envoltada de territori francès. Van passar més de dos segles fins que finalment va quedar establert el territori exacte del municipi i es van establir una sèrie de normes per facilitar la vida als lliviencs. El tercer tractat de límits de Baiona, signat el 1866, va fixar finalment els límits de Llívia tal com es mantenen actualment. Per a això es va servir de quaranta-cinc fites, alguns dels quals es conserven, que senyalitzen la frontera al voltant del poble. També va fixar el camí entre Llívia i Puigcerdà (en l'actualitat, la carretera N-154 espanyola i D68 francesa) com "de lliure circulació", el que també tindria la seva importància un segle després. L'Ajuntament de la localitat posseïa unes terres de pasturatge al nord del poble, sota sobirania de França. El tractat establia les normes per al seu ús i facilitava el pas dels ramats en certes èpoques de l'any. La signatura va facilitar la vida als habitants de la petita vila, que en aquells dies comptava amb poc més de mil habitants. El trànsit entre Llívia i la resta del territori català i espanyol es va normalitzar per primera vegada en segles. El segle XX, però, tornaria a posar a prova als llivienses.
La Guerra Civil Espanyola a penes va afectar directament a Llívia, que no va patir ni campanyes ni bombardejos per raons òbvies. Alguns joves van ser cridats a files i la violència sectària va provocar que algunes obres d'art fossin cremades, però poc més. No va ser fins a la conclusió de la guerra quan les tropes espanyoles van demanar autorització a França per creuar les fronteres i ocupar el poble. Aquell hivern de 1939 va ser especialment fred i portes i porticons acabaren cremants per escalfar als soldats que van acampar allà. Per aquesta mateixa època, l'esclat de la II Guerra Mundial i l'ocupació de França per part de l'Alemanya de Hitler van provocar una situació molt incòmoda per al poble. Els soldats de l'exèrcit nazi, si bé mai van arribar a trepitjar el terme municipal, patrullaven al voltant d'ell, i el govern alemany va dirigir a Madrid una petició perquè vigilés estretament l'enclavament, que per la seva condició de tal podia esdevenir un niu de conspiradors i espies. Més de cent policies armats van arribar a Llívia (que llavors comptava amb 700 habitants) per vigilar qualsevol moviment sospitós. Després de la II Guerra Mundial l'economia i la demografia del poble van anar millorant a poc a poc. Durant la primera meitat del segle els comerciants llivienses van passar les de Caín cada vegada que necessitaven anar a Puigcerdà, ja que tant a l'anada com a la tornada havien de passar pels enfarfecs tràmits de la duana espanyola (França tenia prohibit pel Tractat de Baiona establir qualsevol tipus de duana en aquest camí). A partir dels anys seixanta els controls es van anar relaxant, encara que tots els habitants de Llívia necessitaven portar el passaport si per sortir del poble. L'aparició d'un incipient turisme va elevar el nivell de vida general dels locals, i la població de la Vila va començar a remuntar. També va ser en aquesta època quan Llívia lliurar la seva última guerra. La guerra dels Stops.
La carretera de Llívia a Puigcerdà va ser sempre un camí de lliure accés i circulació per als espanyols. A principis dels anys seixanta l'administració francesa va construir dues carreteres que creuaven amb la primera. Per evitar problemes a les cruïlles, va instal·lar senyals de stop en cada un d'ells. Evidentment, va ser la carretera de Llívia la destinatària d'aquestes parades obligatòries. Els llivíencs interpretar de manera literal el tractat de Baiona, entenent que "lliure circulació" significa això, i no cedir el pas als vehicles francesos. Així que van actuar en conseqüència, i es van dedicar a enderrocar els senyals de stop que l'administració francesa anava col·locant. De vegades es derrocaven senyals durant diversos dies seguits. I així van estar anys. A principis dels 80 es va construir un pont sobre una de les carreteres, la més propera al límit amb Puigcerdà, que va evitar l'encreuament, i França va cedir l'altre stop fins a 2001, quan es va construir una rotonda. Les obres del pont van ser pagades per Espanya, i del manteniment s'encarrega des de llavors, França.
Actualment Llívia forma part, com Espanya i França, de tot el territori Schengen, de manera que les fronteres que envolten el poble no tenen més importància en el dia a dia que el límit entre les províncies de Girona i Barcelona, per exemple. Fins 1995, any en què va entrar en vigor el tractat de Schengen, va existir un lloc duaner espanyol a la carretera, just a l'entrada a Puigcerdà, però va ser desmantellat. Fins a aquest mateix any, la carretera, cordó umbilical que uneix Llívia amb la resta d'Espanya, estava vedada per a qualsevol cotxe amb matrícula no espanyola. Ara a Llívia les botigues posen els cartells en tres idiomes i els francesos i espanyols hi van per comprar, passejar, visitar la seva farmàcia-museu (la més antiga d'Europa) o simplement gaudir de les esplèndides vistes.

Show more
Show less

Photo details

  • Uploaded on July 28, 2014
  • © All Rights Reserved
    by Llorenç Ll.
    • Camera: Canon EOS 550D
    • Taken on 2014/07/26 11:09:31
    • Exposure: 0.008s (1/125)
    • Focal Length: 11.00mm
    • F/Stop: f/10.000
    • ISO Speed: ISO200
    • Exposure Bias: -0.33 EV
    • No flash